Nuovo sito per Casa della poesia. Cosa ne pensate? Inviateci un feedback
04/04/2011
Elegia I Elegia I
Le sfumature tra le nostre esistenze sono così simili
che domandiamo tutti la stessa cosa a voce alta
e poi silenzio.

Non si sente niente in questi silenzi taciuti
e preoccupati a ripetere la domanda
ci dimentichiamo della risposta
credendo che non siano profumati i fiori che cercano farfalle.
Non esistono fiori sbagliati.
Che la domanda sia importante
dipende dalla dimensione della necessità
non da quella della risposta,
e la risposta risponderà alla necessità, non alla domanda.
Di tutto il cielo io vedo solo una parte,
conto il tempo in notti e giorni, li differenzio per un cambio di tono,
e il cielo che c’è dietro non è nemmeno blu.
A che servirebbe al fiore se la luce che mostra i suoi colori
non contraesse le pupille?
Non esistono fiori sbagliati perché la loro coscienza
non gli permette risposte più grandi della loro vita;
e non domandano,
ma non per questo finiscono i fiori.

Se per la verità che c’è dietro smettessi di vedere i volti,
saprei d’anime, ma non avrei amici.
La verità, senza aver avuto domande, sarebbero degli occhi inutili,
una speranza che, curiosa del senso dell’attesa,
mi avrebbe fatto perdere il tempo,
sarebbe l’acquolina dal giallo senza esser mai passati per la frutta.
Essere, prima di arrivarci, là dove mi dirigo
mi toglierebbe il gusto di vita
e mi lascerebbe senza la parte certa della verità.

Verità, se non sei per davvero,
che m’importa che tu non sia equivalente,
se le mie strade sono scuole della tua intenzione,
vederle solo come ornamenti
mi allontanerebbe da te una vita in più.
Dove potrei afferrarmi quando l’immaginazione non potesse rispondere
alle necessità della mia condizione umana?
Vedrei alla stessa distanza vetrine e cani
e sprofonderei se sentissi che peso più del cartone.
Che sarei io se non il dramma di una pazzia
dentro un corpo in uno spazio senza terra né tetto!
Non ti posso sapere, perché non ti devo sapere.
Si cercheranno risposte intoccabili perché ti si avvicinino;
è una conclusione umana e invece
tutto ciò che è umano ci sembra poco.

Sarebbe strano, Verità,
che non ci fossero necessari meccanismi di difesa propri,
che si fosse tenuto conto delle paure di tutti
tranne che delle nostre,
sarebbe strano un pesce morto fuori dall’acqua con le branchie nuove;
per un pesce sarebbe strano.
Dal cielo la sua prospettiva di sé è quella di un pesce secco;
un pesce con branchie, senza acqua;
un uomo con speranza che crede di vedere colmate le domande
che invece gli fanno ancora paura.
Els matisos entre les nostres existències són tan semblants
que preguntem tots el mateix en veu alta,
i després, silenci.

No se sent res en aquests silencis callats,
i preocupats per repetir la pregunta
ens oblidem de la resposta
creient que no són perfumades les flors que busquen papallones.
No hi ha flors equivocades.
Que la pregunta sigui important
té a veure amb la dimensió de la necessitat
no amb la de la resposta,
i la resposta respondrà a la necessitat, no pas a la pregunta.
De tot el cel jo només en veig una part,
compto el temps com nits i dies, els diferencio per un canvi de to,
i el cel que hi ha al darrera ni tan sols és blau.
De què li serviria a la flor que la llum que mostra els seus colors
no contragués les pupilles?
No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència
no els permet respostes més grans que la seva vida ;
i no pregunten,
però no s’acaben les flors.

Si per la veritat que hi ha al darrera deixés de veure les cares,
sabria d’ànimes, però no tindria amics.
La veritat, sense haver tingut preguntes, serien uns ulls inútils,
una esperança que, curiosa pel sentit de l’espera,
m’hauria estat fent perdre el temps,
seria la salivera pel groc sense haver passat mai per la fruita.
Ser, abans d’arribar-hi, a allà on em dirigeixo
em trauria el gust a vida
i em deixaria sense la part certa de la veritat.

Veritat, si no ets de veritat,
què més em fa que no siguis succedani,
si els meus carrers són escoles de la teva intenció,
veure’ls només com decorats
m’allunyaria de tu una vida més.
On podria agafar-me quan la imaginació no pogués respondre
a les necessitats de la meva condició humana?,
veuria a la mateixa distància aparadors i gossos
i m’enfonsaria si sentís que peso més que el cartró.
Què esdevindria jo més que el drama d’una bogeria
dins d’un cos en un espai sense terra ni sostre!
No et puc saber, perquè no t’he de saber.
Es buscaran respostes intocables perquè se t’atansin;
és una conclusió humana i, en canvi,
tot el que és humà ens sembla poc.

Seria estrany, Veritat,
que no ens calguessin mecanismes de defensa propis,
que s’haguessin tingut en compte les pors de tots
menys les nostres,
seria estrany un peix mort fora de l’aigua amb les brànquies noves;
per un peix seria estrany.
Des del cel, la seva perspectiva d’ell, és la d’un peix sec,
un peix amb brànquies, sense aigua;
un home amb esperança que creu veure contestades les preguntes
de les quals encara té por.



Elegies del final conegut (Abadia editors, 2005) <(I>
Maria Pertile